Plaute

Plaute va vaiure entre les segles III i II aC, era un home de poble i escrivia comèdies per a les classes més baixes, amb un llatí en general molt col·loquial. No té cap preocupació moral o intel·lectual, només vol divertir i fer riure el seu públic.

• Aulularia (La comèdia de l'olla): un vell anomenat Euclió troba una olla plena d'or a casa seva i ho manté en secret per por que no la hi robin. Promet la seva filla a un veí ric, Megador, sense saber que està embarassada del nebot d'aquest. 

• Amphitruo (Amfitrió): és la única comèdia antiga conservada amb argument basat en un mite. Júpiter pren la forma d'Amfitrió  per unir-se a la seva fidel esposa, anomenada Alcumena, mentre que Mercuri, sota la figura de Sòsia, esclau d'Amfitrió, vigila l'entrada de la casa. L'obra acaba amb el part doble d'Alcumena, en el qual neixen dos bessons. Un d'ells, Hèrcules, és fill de Júpiter; l'altre, d'Amfitrió. 

• Bacchides (Les Baquis): Dos joves tenen relacions amb dues prostitutes bessones anomenades Baquis. Crísal, l'esclau d'un d'ells,     Mnesíloc, pren amb enganys al seu vell amo Nicòbul diners per salvar una de les Baquis d'un soldat que l'ha comprada. 

• Miles gloriosus (El soldat fanfarró). 

• Menaechmi. (Els bessons).

Els personatges de Plaute són simples estereotips  que es repeteixen d'una comèdia a una altra. L'autor romà potencia aquells personatges còmics com l'esclau o el paràsit.

• adulescens "jove": molt enamorat, babau, depèn del seu esclau per solucionar els seus problemes. En són exemples Licònides (Aulularia) i Mnesíloc (Bacchides).  

• senex "vell": és sever, colèric i avar, però això no li impedeix ser contínuament enganyat per l'esclau astut, com a Euclió (Aulularia) o Nicòbul (Bacchides).  

• seruus "esclau": és el protagonista de la comèdia de Plaute. 

N'hi ha de dos tipus:  o l'esclau astut és enredaire, mentider, irrespectuós, sense escrúpols a l'hora d'ajudar el seu jove amo. És el motor de la intriga de l'obra, salvant amb enganys  i inesgotable enginy les dificultats que se li apareixen fins a aconseguir un final feliç. Per exemple Crísal a les Bacchides o l'esclau assenyat, en canvi, és respectuós, responsable, lleial i de vegades banau, com Sòsia a l'Amphitruo.  

• uirgo "donzella": l'enamorada, rarament apareix en escena.  

• meretrix "cortesana": hi ha la fidel al seu amant i s'hi manté fidel fins que a la fi es reuneixen tots dos i la professional que, com ara les Bàquides o l'Eròcia dels Menaechmi , és cínica i cobdiciosa.  

• uxor o matrona "esposa": sovint caracteritzada com la senyora rica de caràcter dominant i de mal geni.  

• parasitus "paràsit": un mort de gana disposat a tot per alimentar la seva fam insaciable: adular, humiliar-se... N'és un exemple el Raspall dels Menaechmi. 

La comèdia llatina

La comèdia romana imita la Comèdia Nova grega (Menandre). són una comèdia de caràcters amb un argument d'embolics i confusions. Acaba amb un final feliç, sovint amb la trobada d'un pare amb un fill seu o una filla que havia perdut quan era petit, reconeixent-los per un marca o un objecte.  Acostuma a haver-hi un conflicte amorós: una parella d'enamorats als quals el seu pare no els deixa casar-se. Els personatges són arquetípics: el vell de mal geni, el seu astut esclau que sempre l'enganya i li pren diners, el noi i la noia, el militar fatxenda, la prostituta, l'alcavot sense escrúpols.  Els autors romans partien d'un original grec, però no es limitaven a traduir-lo al peu de la lletra, sinó que el tractaven amb molta llibertat (contaminatio): allargaven o 

escurçaven els diàlegs o els monòlegs i podien introduir en una obra una escena o un personatge d'alguna altra comèdia grega, cosa possible pel caràcter recurrent de temes i personatges.  

Diferència important de la comèdia llatina respecte de la Comèdia Nova és el lloc destacat que hi tenen la música, el cant i la mímica. En efecte, mentre que la Comèdia Nova no incloïa música dins l'obra, a la llatina, i sobretot a Plaute, les parts cantades i les parts recitades amb acompanyament musical eren majoritàries. queden comèdies de dos autors: Plaute i Terenci.  

Els gèneres teatrals

El teatre literari llatí va néixer quan el 240 aC.Es van representar una tragèdia i una comèdia adaptades del grec al llatí per Livi Andronic. Els gèneres tràgic i còmic van continuar seguint els models grecs, però hi va 

haver una altra tradició de teatre nascuda a Itàlia i de caràcter popular, de la qual sorgeixen la fabula atellana i el mim.

Les representacions escèniques

La civilització romana s'ha de dir que preferia altres espectacles com anar al circ o a l'amfiteatre, tot i això

el teatre comptava d'importants festivals religiosos. Els més importants eren:

• Ludi Megalenses (4-10 d'abril) En honor a la deesa Civele
• Ludi Apollinares (6-13 de juliol) En honor al déu Apol·lo
• Ludi Romani (4-19 de setembre) Eb honor al déu Júpiter

A Roma els èdils eren els encarregats de contractar a la companyia de teatre (grex) i a un director (dominus) que no només dirigía l'obra, també hi actuava. La peça teatral la compraven a un poeta. El nombre d'actors en una obra anava variant però com a mínim n'hi havien cinc.

Durant la República els actors estaven mal considerats i acostumaven a ser esclaus o lliberts. En canvi durant l'imperi romà, els actors es van convertir en autèntiques estrelles fins a tal punt que el pròpi Neró va voler actuar en algunes obres.

No hi havien actrius, els personatges femenins els representaven els homes amb les personae, les màscares, i la indumentaria necessària segons els estereotips del moment.
La vestimenta era la túnica (pallium) i unes sabates amb talons alts per la tragèdia (cothurnus) i una sandàlia oberta per la comèdia (soccus).

En el seguent video d'animació, podem compendre l'origen del tatre i la tragèdia grega  d'una manera senzilla i entretinguda.

El teatre llatí era gairebé sempre en vers, i a més, la música hi tenia un paper molt important (escrita per un compositor diferent al autor. Hi havia escenes que eren cantades, per un sol personatge o bé per a un conjunt acompanyats sempre d'una flauta que sonava.

El Teatre

En construcció....

En un començament, els teatres eren de fusta i a més a més desmuntables, però a partir del S I a.C. la construcció dels teatres va canviar radicalment i se'n van construir de pedra, imitant al model grec. 

El teatre grec estava dividit en tres parts ben diferenciades:

-La graderia, que on se seien els espectadors.

-L'orchestra, que era un espai circular on cantava i ballava el cor.

-Les construccions de l'escenari, una plataforma  on actuaven els actors i un edifici de teló de fons que servia com a magatzem i vestidors.

                            

                                                           Teatre Grec

Els grecs van construir els teatres sobre les faldes de les muntanyes per poder crear seients de manera esglaonada i en forma de grades. Els roamans en canvi (tot i que també van utilitzar el terreny com a avantatge) eren capaços de construïr edificis independents mitjançant un sistema en el qual la graderia (cauea) descansava sobre arcs i galeries de formigó. La fa façana exterior era formada de fileres d'arcs disposades en diversos pisos. Aquest magnífic sistema arquitectònic va permetre als romans edificar teatres a qualsevol lloc sense dependre del relleu.

                                                                    

Cronologia de la història de Roma

En construcció...